No tenir cultura

Cultura. Per a mi, la millor secció dels diaris. Però què és per a vosaltres la cultura?

Una opció és pensar en el conjunt de coneixements que pot tenir una persona (una persona “culta” o “inculta”). A continuació, es cau en què també és un mode de vida, de tradicions, d’ideologies i creences... depenent del territori a què pertanyen. O la secció de llibres i art d’un telenotícies. Així doncs, qualsevol persona no comunicòloga acabaria concloent que el concepte de cultura inclou, per una banda, el coneixement de què hem parlat abans, i per una altra, el mode de vida (ah, per cert, què tindrà a veure el culturisme en tot això?). Jo personalment inclouria que és un sentit compartit d’entendre la realitat.

Hi ha molts estudiosos sobre el tema. Sí, d’acord, aquella gent que es dedica a pensar i reflexionar mentre al món tot continua igual. James W. Carey, tèoric en els estudis de comunicació, explica que la cultura és un procés, quelcom canviant, que va adaptant-se als temps. Per exemple, la cultura mediterrània del segle XVII estic segura que no era exactament igual a la cultura mediterrània actual. Per a reafirmar això, em baso també en el fet que la cultura ha tingut diferents definicions segons l’època (visió romàntica, aristocràtica, antropològica, etc) i no només una de sola eternament. Per a molts autors, la cultura és tota la realitat.

 

Sovint la sociologia ens recorda que la  cultura és el que ens diferencia dels animals, que són “naturals”. Personalment, crec que els animals també podrien tenir certes formes de cultura (l’aprenentatge de l’animal, per exemple, tal com estudia l’etnologia).

Aleshores, seguint el pensament de que cultura és tota aquesta realitat, si les guerres esclaten per motius econòmics, ideològics, de raça... llavors paradoxalment ens matem i morim per la cultura? O la guerra és part de la cultura?

Deixant a banda això, altres autors també parlen de la pseudocultura:  “La pseudocultura és la superestructura de la societat industrial avançada” , asseguren els autors de l’Escola de Frankfurt (Adorno, Marcuse, Habermas…). Aquest concepte de pseudocultura està directament lligat al de cultura i societat de masses. Una cultura inferior, menyspreable. Per als autors de l’Escola de Frankfurt, la pseudocultura és la deformació de l’originalitat i autenticitat d’allò artístic o cultural: que no seria la tele-escombreria un exemple d’això? La pseudocultura és un producte del capitalisme i de la societat industrial, que permet massificar qualsevol cosa i homogenitzar-ho. Així, la cultura es converteix en una mercaderia, en un producte més per a vendre i traure’n benefici. 

Ara bé, com hi intervenen els mitjans de comunicació? Els mitjans, influïts pel capitalisme de la societat (influïts inevitablement, perquè van ser creats ells mateixos arran de la societat industrial) no tenen cap altra més opció que continuar aquesta cadena tot buscant el benefici individual (aquí sento ecos del determinisme econòmic). Que entretenir és el que més agrada al públic? Doncs entreteniment a dojo.

Ja paro. D’entre tota aquesta divagació i tornant al punt inicial, només quedeu-vos amb una cosa: si la cultura ho és tot, sense ella no som res.

Article de Marina Pallás Caturla (Bloc Lletraferits)