Danys col·laterals

dilluns, 2 de juliol del 2012

Ningú no negarà que avui en dia disposar d’Internet al telèfon mòbil és un gran avantatge. No necessites un ordinador per posar al dia la safata d’entrada del correu, pots fer ràpidament una consulta a una dada, estar informat de qualsevol cosa que haja succeït en aquell mateix instant, i allò que més desitgen els clients: tindre un mitjà de missatgeria instantània com és la famosíssima aplicació Whatsapp.

Fa un parell d’anys, quan per exemple viatjaves en tren, et torturaven les trucades dels altres passatgers: eren eternes, sempre utilitzaven un to de veu més alt del normal i acabaves assabentadíssim del dilema entre els dos vestits per a la festa d’aquella nit o de la violenta discussió entre dos amigues. Avui, això ha canviat: excepte les trucades de rigor (“Mama, ja estic arribant”), els passatgers estan en silenci, teclejant tota l’estona en els seus mòbils i sense deixar de mirar la pantalleta. Tot un fenomen.

M’explico: quan van aparèixer els telèfons mòbils ara ja fa força temps, resultava molt còmode no haver de preocupar-se per estar localitzable en cas d’emergència. Va ser tot un canvi. I no és per ser catastrofista, però el Whatsapp no només està canviant la manera de relacionar-se amb la gent sinó també la idiosincràsia de les persones. Sí, sí.

Quan no hi havia mòbils i volies quedar en un amic, et trucaves un dia abans i normalment no hi havia imprevistos. Demà a les sis a la cafeteria, perfecte. En aparèixer els mòbils, això va començar a ser diferent: “Escolta que arribaré deu minuts tard perquè he tingut que anar a comprar”. I amb el Whatsapp, avui és: “Estàs a la cafeteria? Pos ara vinc”. Una vida completament desplanificada i improvisada. Ja no es queda en tanta antelació, i en conseqüència ens tornem més informals (“Ei, al final no vindré”). I això només alimenta un dels defectes més comuns en la nostra societat: la despreocupació.

Vaig a escriure l’article d’opinió d’aquest mes. No. És igual. Ja ho faré. Ara li dic pel Whatsapp.