El públic
arriba i els seients s’omplen. Des de
darrera de l’escenari, se sent com la gent xerra i els nervis comencen a
aflorar. Algú trau el cap pel teló. Ui, hi ha molta gent.
Ja està
tot a punt: l’atrezzo, les disfresses, el maquillatge, el crit de guerra. Abans
que s’obren les portes, sempre ens posem en pinya, tots agafats, molt junts, i
ens diem que l’obra sortirà perfecta, que ens en recordarem de tot el guió i
que l’espectacle serà un èxit. Després fem un crit enorme per traure els
nervis, per agafar forces i menjar-nos l’escenari.
Malgrat
la suor i l’encarcarament del començament, l’obra comença a fluir i ens anem
sentint més còmodes i relaxats. Gaudim de veritat. Quan mires cap al públic no
el veus per la foscor, els focus només il·luminen l’escenari i així tot és més
fàcil.
El millor
de tot és el final. Els aplaudiments, la satisfacció d’una faena ben feta. Ens
mirem tots entre nosaltres i ens somriem: tantes hores d’assajos han servit per
alguna cosa. Clar que hi va haver discussions, però l’escenari té alguna cosa
que, malgrat que actuaven, ens permetia conèixer-nos els uns als altres molt
més que passant hores junts fent deures o xerrant al pati.
Aquell
temps ha passat. Ara només són records feliços. El tímid ja no és tant tímid;
el nerviós és més tranquil, el bala-perduda, més assenyat; l’introvertit, més
expressiu; l’emprenyador, més respectuós. El teatre dóna moltes lliçons,
expressar-se, parlar en públic, memoritzar, perdre la vergonya... I compartir.
La
cultura és una de les primeres damnificades en temps de crisi. Si des de dalt
no ho volen evitar, evitem-ho els de sota. Avui en dia, malgrat tot, hi ha
magnífiques representacions damunt dels escenaris i uns directors, actors, i
tot un equip de professionals que s’hi
deixa la pell.
Fa unes
setmanes van fer Luces de Bohemia a
l’Auditori Felip Pedrell de Tortosa i m’ho vaig perdre. Vaja. I tu, quant fa
que no vas al teatre?
Per Marina Pallás Caturla
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada