Una cita amb Èric Navarro

"Dates" i "Cites" dues sèries de televisió semblants però totalment diferents al mateix temps. Comparteixen una única cosa, la idea principal, l'argument. Totes dues parlen d'aquelles cites a cegues amb persones que has conegut per Internet. La tensió de la primera vegada, el saber si serà com a la foto o si sabràs que dir durant la cita... tot forma part de la trama. "Cites" de TV3 està ambientat a Barcelona i porta un format molt més dinàmic i amb clau més graciosa. "Dates" juga molt amb els moments incòmodes i deixa veure el caràcter londinenc. Avui jo també tinc una cita. Ho faig amb l'Èric Navarro, un dels guionistes d'aquesta sèrie que aviat estrenarà segona temporada.

David Benito: Molt bones Èric. Gràcies per acceptar aquesta entrevista!

Èric Navarro: Un plaer!

D: Explica'ns com vas arribar a formar part de l'equip de guionistes de "Cites"?

E: Doncs l'equip de "Cites", en aquell moment format pel creador de la sèrie Pau Freixas i el cap de guió Ivan Mercadé, es van posar en contacte amb mi i hem van entrevistar. Hem van explicar el que tenien entre mans i em va semblar un projecte fantàstic, jo ja coneixia la sèrie original i em semblava una idea molt atractiva. Després hem van demanar que fes una prova de guió que consistia en escriure una cita. No només em van entrevistar a mi sinó a un bon grapat de guionistes, però vaig tenir la gran sort de ser un dels seleccionats. Des d'aleshores que formo part d'aquest equip, és la millor cosa que m'ha passat mai a nivell professional, n'estic molt agraït.

D: Quina diferència veus entre "Dates" i "Cites"?

E; Poc més puc afegir al resum que has fet tu mateix. Gairebé tot és diferent a la sèrie original, excepte el concepte inicial. Vam apostar per un to més fresc, més amable, en resum més nostre... A la segona temporada encara serà més evident.

D: Hi ha novetats per la segona temporada?

E: Hem aprés dels errors de la primera i això ja s'està notant en el guions. La sèrie està pensada per ser més comèdia romàntica, estem intentant que sigui més fàcil enganxar-se i crear personatges amb els que sigui més fàcil connectar... però sense perdre allò que va agradar als espectadors a la primera temporada.

D: Com és el procés d'escriure el guió d'una sèrie com aquesta? Quan de temps pot passar fins que el tinguis acabat?

E: El procés és llarg però perquè en aquest equip prima l'autoexigència per sobre de les presses. Una màxima del Pau i l'Ivan és que més val entregar tard però estar segur de que el que envies assoleix el nivell que es demana. I així procurem que sigui.

Per això he trigat tant en contestar-te les preguntes (excusa barata)

D: Les idees d'on surten? Amb que t'inspires per escriure les cites? Has usat mai alguna cosa que t'hagi passat per escriure els guions?

E: Les idees surten de tot arreu. Des d'anècdotes que t'han passat a tu mateix, anècdotes que t'han explicat o fruit de la imaginació totalment.

Mai he escrit cap capítol basat en una cita que hagi tingut jo mateix, però a vegades hi ha situacions o personatges en les que t'inspires en coses de la teva vida real. Molts amics meus s'han vist homenatjats en capítols de la sèrie.

Al capítol 13 la Judith (Aida Oset) explicava que de petita havia estat enamorada del Marc Ros. El Marc Ros és un dels meus millors amics des del 3 anys, anàvem junts al cole. 25 anys després seguim sent amics i no només això sinó que compartim pis. No és maco poder fer un homenatge així? (A més a més, si la Judith hagués anat amb nosaltres a classe segur que s'hagués enamorat d'ell... el cabró se les emportava a totes...).

D: De tot el que has escrit, què és del que ets sens més orgullós del seu resultat?

E: No vull sonar a tòpic, però estic molt orgullós de tot el que he escrit.

Vaig escriure un curt anomenat "DOBLE CHECK" que va ser un èxit inesperat a les xarxes, va ser el primer que vaig fer que va arribar al gran públic. Després «Barcelona, nit d'estiu» va ser la manera que vam tenir tot l'equip de la pel·lícula per dir: «Ep! Que estem aquí!» i va funcionar com a tal. «<El camí més llarg per tornar a casa» em va donar l'oportunitat d'escriure una cosa molt diferent al que havia fet fins aleshores, i la pel·lícula ha estat un èxit a nivell de crítiques i de festivals, i no puc estar-ne més content del resultat.

Cites és la feina més professional que he fet mai i aquí és on m'està sortint el «callo» de guionista.  Aquí m'estic formant com a professional i cada dia n'aprenc coses...

Bé, està clar que no puc escollir-ne només una... espero que em perdonis. Es com preguntar si t'estimes més al papa o a la mama o si t'agraden més les noies o la cervesa. Joder... Són preguntes molt difícils.

D: Per què vas decidir estudiar guió? De petit ja t'agradava?

E: Sempre m'ha agradat escriure, però òbviament no volia ser guionista quan era petit perquè no sabia que era una professió, de la mateixa manera que no ho era anar a jugar a casa dels meus amics. No sabia que la gent et pagava per fer coses divertides...

De fet quan estudiava a l'institut volia estudiar dret fins que la meva tutora de classe em va preguntar si estava segur de que allò era el que volia fer. Ella em va dir que creia que m'avorriria molt en aquella carrera... Jo treia bones notes a l'insitut però estava clar que aquell no era el meu perfil i ella com a bona professional no va voler treure-m'ho del cap però si parlar-ho amb mi.

De sobte em vaig donar compte de que volia ser advocat perquè m'agradava molt Ally McBeal, una sèrie d'advocats que feien per la televisió en aquell moment en clau de comèdia amb la que m'ho passava molt bé. Amb el temps m'he donat compte de que el que m'agradava era la sèrie i no la professió... està clar que estava fet un embolic hahaha.

D: Quin consell donaries a tota aquesta gent que vol estudiar el mateix que tu?

E: Endavant. Feu-ho. Però sapigueu que és un mon molt difícil. A la carrera no us conformeu en passar de curs... quan acabeu, no espereu que ningú us vingui a oferir feina... És un món per corredors de fons, no conec a ningú en el mon que no s'hi hagi deixat la pell, i no és casualitat.

O no... espera. Sí, no curreu gaire i passeu-vos tota la carrera fent campanes al bar de la uni, que encara ens traureu la feina, CABRONS!