El racó de Marina: El periodisme romàntic

Sempre que algú em pregunta què estudio i responc que periodisme, em  contesten:  “oh, quina carrera més bonica”. Sempre igual. Quina carrera més bonica, però als periodistes no els vull ni veure.

Em pregunto quina és la idea que tenen al cap tota aquesta gent de la carrera de periodisme i quina és la dels periodistes, i com es pot denigrar tant. Té a veure que són uns estudis clàssics i no una d’aquestes carreres que han sorgit recentment i que ningú sap concretar de què van? Es pensen que només s’estudia la societat, la història i l’art d’escriure, i que per això és “molt bonica”?

Sorprenentment, quan aquests coneixements es posen a la pràctica, a ningú ja no li pareix tan simpàtic un periodista. Que si tafaners, remenamerdes, venuts, xantatgistes...  Deixant a banda els egòlatres que es creuen Déu, què en faríem d’una societat sense periodistes? Ningú no es pregunta això.

La vessant més romàntica del periodisme defensa que els periodistes estan a la societat per garantir la democràcia, per vigilar els poders i denunciar injustícies. Watchdogs versus lapdogs. El quart poder. Quan comences la carrera, tens clar que tu vols formar  part dels gossos guardians. Quan vas avançant en els cursos, consideres que faràs el que podràs, tal i com estan les circumstàncies. Quan l’acabes, t’acabes convertint en un més, ja que la teranyina que t’envolta és massa gran i massa complexa. I calles i obeeixes el cap perquè del contrari perds la faena (si la tens). I quan recordes les ànsies justicieres dels divuit anys, t’obligues a atribuir-ho al simple i comprensible entusiasme juvenil, sense res més a considerar.

I és que quan la gent em pregunta què estudio i responc, després haurien de preguntar-me per què. Per què periodisme? D’entre totes les preguntes (qui, quan, on...) el per què sempre és allò més interessant, el que ho justifica tot: la resta no importa. El per què de les coses. Crec que estudio periodisme per fer-me aquesta pregunta. Per mirar el món (al cap i a la fi, els periodistes no són més que això, els testimonis de la societat) i preguntar-me el per què de tot plegat. Quan l’home cavernícola va saber cobrir les seues necessitats bàsiques, va sorgir la primera cap a l’autorealització: comunicar-se. I quan l’home va tindre la capacitat de fer-se preguntes, va arribar el moment de fer la passa més gran de la humanitat.

“El periodismo es el mejor oficio del mundo”, segons el mestre García Márquez. Malpagats, infravalorats.... gràcies, no serien el que són sense les crítiques. 

Marina Pallás Caturla (LLETRAFERITS)