OPINIÓ.- La present crisi és una oportunitat esplèndida per qüestionar-nos el model econòmic actual, però també el polític. Si parlem del darrer, hem de dir que hi ha hagut un increment substancial de la inscripció de formacions polítiques a l’estat en els darrers cinc anys. La lectura que en podem fer és que la ciutadania busca presentar les seves propostes perquè les que ofereixen els partits polítics tradicionals no convencen la població. El descrèdit d’aquests partits empeny la ciutadania a mobilitzar-se i a buscar noves formes de gestió política, ja sigui a través de la formació de nous partits com a través de la formació de models alternatius a la gestió política tradicional.
La desafecció política sembla que s’ha fet més present des que la crisi s’ha instaurat en les nostres vides, però no és un fenomen nou, ja existia fa un segle. Ostrogorski, Michels o Weber ja reflexionaven sobre aquest tema. No és la democràcia la que està en crisi, sinó els partits polítics que no responen als interessos de la majoria de la població. El moviment 15-M, nascut el 2011, va fer una crida ben forta a tots aquests polítics que no ens representen, tot i que aquests no van voler escoltar el que milers de persones els deien. Gent no polititzada sortia al carrer per demostrar que la població té inquietuds que els partits polítics no han estat capaços de defensar. Encara avui, el 15-M continua, i podem felicitar la gent d’aquest moviment per accions com ajudar a treure la màscara a Rodrigo Rato.
Des de la suposada instauració de la democràcia, hem vist com una elit política, molt allunyada de la realitat ciutadana, s’erigia contra els interessos de la majoria, igual que succeïa fa un segle. Les retallades en educació o sanitat, per exemple, xoquen amb l’increment de sous d’alguns alts càrrecs polítics i financers. Molta gent se sent enganyada.
Evidentment no podem culpar de tots els nostres mals als polítics, el model capitalista neoliberal actual és i serà conseqüència de la crisi que patim i de les moltes crisis que ens esperen si no fem un canvi profund de la nostra societat. No és normal, com podem llegir en estudis d’Oxfam Intermón, que les 80 persones més riques del món posseeixin tanta riquesa com els 3.500 milions de persones més pobres. La crisi actual ens dóna la possibilitat de repensar aquest model i estem obligades a caminar plegades cap a un nou model econòmic i social més just, pel bé de totes les persones que habitem el planeta, però també pel bé del planeta mateix, que no podrà suportar l’explotació a la qual se’l sotmet fins a dia d’avui. El model neoliberal, que defensen els nostres polítics i que en nom del capital abandera cruentes injustícies que fan que la gent no pugui ni respirar, ha d’ésser superat.
L’escàndol de les preferents, els desnonaments, els ERO, la comptabilitat B del PP, les targetes opaques de Bankia, els casos Pretòria i Palau, el cas dels Pujol, el cas de Sagessa que ha arribat fins a les Terres de l’Ebre, o pagar deutes a una banca rescatada amb diners públics són només alguns exemples que posen de manifest per què la ciutadania ja no pot confiar en els polítics actuals. Cada dia la corrupció dels partits és notícia. Hi ha desviaments de fons públics perquè uns quants puguin omplir-se les butxaques mentre que la ciutadania sofreix i molta gent no pot arribar a fi de mes i, en el pitjor dels casos, no pot ni accedir a les necessitats bàsiques, com són l’alimentació o un habitatge digne. Amb tot aquest panorama, no hauria de sobtar que la gent busqui altres fórmules per fer política. Des de plataformes ciutadanes com la PAH a l’auge de formacions polítiques rupturistes amb el model actual. Aquest és el cas de la CUP, que ja fa uns quants anys que és present en molts ajuntaments catalans, i és un clar exemple que la política es pot fer des de baix, i s’ha de fer des de baix. Aquestes candidatures naixen al carrer i treballen, ara, amb un peu al carrer i l’altre dins la institució, ja que els temps així ho requereixen. Veiem que, cada cop més, la gent assumeix el paper d’agent polític i no vol delegar en mans d’uns quants allò que afecta a totes i tots.
Mentrestant la gent s’empodera i surt al carrer, a l’estat espanyol s’elaboren lleis, com la llei Mordassa del PP, continuació de la llei Corcuera del PSOE, perquè la gent que vol protestar contra totes les injustícies i lluitar pels drets socials no pugui fer-ho sense ésser castigada. A Catalunya, la repressió contra les persones que lluiten per una societat més justa està, també, a l’ordre del dia, amb o sense llei mordassa. Tot el meu suport a les tres encausades de la CUP que divendres tindran un judici per la via penal, acusades d’escriure en les parets d’unes escoles –sense cap prova-, però del que realment se les acusa és de defensar els drets de la gent treballadora, per ser del partit que són, per les seves idees, per ser activistes socials. ‘Felicitats’, també, als mossos d’esquadra, que estan cobrint-se de glòria amb moltes de les seves actuacions, enganyant i manipulant proves per sortir il·lesos de molts dels seus actes: el cas d’Ester Quintana, la comissaria de les Corts, la mort de l’empresari del Raval o, aquí a les nostres terres, la imputació de les companyes de la CUP reobrint un cas que ja estava tancat.
Ens volen posar la por al cos, però aconsegueixen el contrari, ens fem més fortes i cada cop som més. Per primera vegada, en molt de temps, tinc la sensació que les coses estan canviant; poc a poc, però canvien. Veig a l’Ada Colau a Barcelona, l’enfonsament del PP a València, o sense anar més lluny, representació de la CUP a Tortosa, a Tortosa!, i no puc evitar ser optimista, ja era hora.
I avui més que mai es podem tenir en compte aquella frase de l’escriptor Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.
Eva Vázquez Bonavila
EL RACÓ D'EN DAVID.- Cada cop estic menys convençut amb això de la independència. No amb el voler-la o no, que això tinc claríssim que és un sí, sinó amb el fet de que l'aconseguim. Veig que la classe política ha desgastat el procés i no han sabut unir-se verdaderament per l'objectiu en comú: la sobirania de Catalunya. 
