Cultura.
Per a mi, la millor secció dels diaris. Però què és per a vosaltres la cultura?
Una
opció és pensar en el conjunt de coneixements que pot tenir una persona (una
persona “culta” o “inculta”). A continuació, es cau en què també és un mode de
vida, de tradicions, d’ideologies i creences... depenent del territori a què
pertanyen. O la secció de llibres i art d’un telenotícies. Així doncs,
qualsevol persona no comunicòloga acabaria concloent que el concepte de cultura
inclou, per una banda, el coneixement de què hem parlat abans, i per una altra,
el mode de vida (ah, per cert, què tindrà a veure el culturisme en tot això?). Jo
personalment inclouria que és un sentit compartit d’entendre la realitat.
Hi
ha molts estudiosos sobre el tema. Sí, d’acord, aquella gent que es dedica a
pensar i reflexionar mentre al món tot continua igual. James W. Carey, tèoric
en els estudis de comunicació, explica que la cultura és un procés, quelcom
canviant, que va adaptant-se als temps. Per exemple, la cultura mediterrània
del segle XVII estic segura que no era exactament igual a la cultura
mediterrània actual. Per a reafirmar això, em baso també en el fet que la
cultura ha tingut diferents definicions segons l’època (visió romàntica,
aristocràtica, antropològica, etc) i no només una de sola eternament. Per a
molts autors, la cultura és tota la realitat.
Sovint
la sociologia ens recorda que la cultura és el que ens diferencia dels
animals, que són “naturals”. Personalment, crec que els animals també podrien
tenir certes formes de cultura (l’aprenentatge de l’animal, per exemple, tal
com estudia l’etnologia).
Aleshores,
seguint el pensament de que cultura és tota aquesta realitat, si les guerres
esclaten per motius econòmics, ideològics, de raça... llavors paradoxalment ens
matem i morim per la cultura? O la guerra és part de la cultura?
Deixant
a banda això, altres autors també parlen de la pseudocultura: “La pseudocultura és la superestructura de la
societat industrial avançada” , asseguren els autors de l’Escola de Frankfurt
(Adorno, Marcuse, Habermas…). Aquest concepte de pseudocultura està directament
lligat al de cultura i societat de masses. Una cultura inferior, menyspreable.
Per als autors de l’Escola de Frankfurt, la pseudocultura és la deformació de
l’originalitat i autenticitat d’allò artístic o cultural: que no seria la
tele-escombreria un exemple d’això? La pseudocultura és un producte del
capitalisme i de la societat industrial, que permet massificar qualsevol cosa i
homogenitzar-ho. Així, la cultura es converteix en una mercaderia, en un
producte més per a vendre i traure’n benefici.
Ara bé, com hi
intervenen els mitjans de comunicació? Els mitjans, influïts pel capitalisme de
la societat (influïts inevitablement, perquè van ser creats ells mateixos arran
de la societat industrial) no tenen cap altra més opció que continuar aquesta
cadena tot buscant el benefici individual (aquí sento ecos del determinisme
econòmic). Que entretenir és el que més agrada al públic? Doncs entreteniment a
dojo.
Ja paro. D’entre tota aquesta divagació i tornant
al punt inicial, només quedeu-vos amb una cosa: si la cultura ho és tot, sense
ella no som res.
Article de Marina Pallás Caturla (Bloc Lletraferits)
